Escut de Llimiana

Persones

Dediquem un espai per a recordar persones destacades, de vida interessant amb vinculació al nostre poble. Com a objectiu, recuperar de la memòria històrica, destacant èpoques antigues i temps difícils.

Mossèn Daniel (1914-2006)

Mossèn Daniel

No és nascut a Llimiana, però des d'aquí li fem un reconeixement al seu llarg treball pastoral en la Diòcesi d'Urgell, prop dels pobles rurals d'aquest bisbat. Ha afavorit sempre la reconstrucció d'antigues esglésies i l'art artístic i cultural del país. També ha dut a terme moltes iniciatives desinteressat i d'atenció a les persones necessitades.

Dissabte dia 18 de novembre de 2006 va ser enterrat a Tremp Mn. Daniel Fortuny i Pons, que havia mort el dia abans, als 92 anys de vida i 66 de ministeri sacerdotal. La missa exequial va ser celebrada a la Parròquia de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp, i va ser presidida pel Sr. Bisbe d'Urgell, amb més de 50 preveres. Mn. Daniel era molt estimat a tot arreu on havia servit sacerdotalment, pel seu zel apostòlic, la seva reconstrucció de les esglésies malmeses i l'afany per unir la gent de tots els pobles on ell serví. Estimà molt els ancians i els malalts, i tothom guarda molt bon record de la seva alegria i esperança, tan vitals. L'enterrament s'ha dut a terme al seu poble natal. Havia nascut a Alzina de Moror el 1914 i en l'actualitat era col·laborador a la Parròquia de Tremp i als pobles del seu voltant, després de llargs anys de treball pastoral a la Vall de Ribes de Freser així com a Ponts i els pobles de la Baronia de Rialp. El proppassat 25 de setembre el Govern de la Generalitat de Catalunya li havia lliurat la Creu de Sant Jordi, per a la qual demanà que se'l distingís com a sacerdot rural, i dedicà el guardó a tots els seus germans preveres en el món rural, com destacà el Bisbe Joan-Enric en l'homilia del seu enterrament.

Mn. Fortuny ha desenvolupat la major part de la seva tasca pastoral a les comarques del Ripollés - on va ser rector de Planoles i encarregat de Nevà, Toses i Dòrria de 1946 a 1964 - i de l'Urgell Mitjà, on a més d'Arxiprest, ha estat durant 26 anys al servei de la parròquia de Ponts, on va ser nomenat ecònom el 1973, i més tard, rector. Allà va iniciar el moviment de colònies de la població, va tenir cura de la parròquia de Tiurana fins que va quedar negada sota les aigües, i ha tingut un paper destacat en la recuperació de les esglésies romàniques de Rialb. Quan va complir 75 anys es jubilà, retirant-se a Tremp, però ha seguit tenint cura de les parròquies de Llimiana, l'Alzina, Moror, Sant Esteve de Sarga, Sant Miquel de la Vall, Castellnou del Montsec i Mata-Solana. Mn. Fortuny, nat a Alzina de Moror (Pallars Jussà) el 1914, ha estat un home dedicat a tots els pobles, amb un gran zel als malalts i als avis. En conèixer la noticia de la distinció de la Creu de Sant Jordi va manifestar que aquest "és un motiu més d'agrair a Déu el seu ajut, per què sempre m'ha posat al costat de persones bones. He pogut fer moltes coses, però ha estat gràcies a l'ajut de les persones que me l'han donat". El guardó per ell no significa "res", assegura que "si pogués esborrar el meu nom... només deixaria una cosa; m'agradaria que quedés el nom de sacerdot, com a compensació i en memòria als milers de capellans rurals que s'han deixat trossos de vida per aquests muntanyes.... M'agradaria que el guardó fos un homenatge a tots ells".

Doctor Bonifaci (1895-1989)

Dr. Bonifaci

El doctor Josep Bonifaci i Mora va néixer el dia 20 de juliol de 1895 a Llimiana, on va passar els seus anys d'infantesa. Després de realitzar-hi els primers estudis, va fer el batxillerat a Tremp i a Lleida fins que el 1911 es va desplaçar a Barcelona per cursar la carrera de medicina i continuar així una tradició familiar de quatre generacions.

L'any 1916 es llicencia i la seva especialització en l'aparell digestiu li dóna ben aviat prestigi entre la classe mèdica i el porta a exercir com a intern a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Atret, potser, per la seva ascendència muntanyenca, aprofita les seves èpoques estivals per atendre les necessitats mèdiques del balneari de Caldes de Boí, on justament coincideix al moment de l'esclat de la guerra civil.

L'any 1919 obté el títol de Doctor en Medicina i des de ben jove les seves conviccions socials el porten a participar en tots els organismes que recollien les inquietuts dels metges catalans. Va ser membre fundador del Sindicat de Metges de Catalunya creat l'any 1920 i durant la guerra va presidir el Sindicat de Professions Sanitàries de la UGT.

Es dóna d'alta al Col·legi oficial de Metges de Barcelona el dia 14 de desembre de 1934 i, després d'haver-ne estat vocal de la Junta, n'és baixa com a desaparegut l'any 1939. Cal dir que la tardor de 1970, tot just retornat al país, recupera la seva condició de col·legiat, que manté fins a la mort. Paral·lelament a l'activitat mèdica, les seves conviccions socials el portaren a militar políticament i així va pertànyer al Centre Nacionalista Republicà i a Estat Català fins que, un cop ja iniciada la guerra, s'incorpora al PSUC.

Cap a la fi de la guerra, les circumstàncies feien aconsellable la sortida de Catalunya i just a l'inici de 1939 va a Rússia en missió oficial com a Director General d'Assistència Social per acompanyar-hi el secretari general del Partit Comunista d'Espanya, José Díaz, afectat d'una greu malaltia de l'aparell digestiu. Arriba a Sant Petersburg, llavors Leningrad, els primers dies de febrer, des d'on passa a Moscou i ja s'hi queda.

La seva solvència mèdica és reconeguda immediatament, cosa que el porta a desenvolupar càrrecs de responsabilitat en diversos hospitals russos, entre els quals l'Hospital Central del Kremlin, on és demanat a consultes del màxim compromès en moltes personalitats dels partits comunistes europeus. L'any 1946 es desplaça a França per exercir la seva especialitat a l'Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc amb la missió, de caire social i humanitari com va ser constància en la seva vida, d'atendre els emigrants catalans i espanyols a terres franceses.

El setembre de 1950 és deportat a Còrsega, on va residir sota control fins que el juny de 1951 es pot acollir a l'asil polític que el porta a Txecoslovàquia. S'hi implanta ràpidament, n'aprèn la llengua i hi duu a terme una gran activitat tant a la Universitat com a l'Hospital i la policlínica de Praga com a gastroenteròleg fins l'any 1963, en què es desplaça a Romania, concretament a Bucarest, amb la intenció de trobar-hi un clima més benigne.

Amb tot així, l'enyor per la seva terra comença a pesar i l'any 1967 retorna a França amb la voluntat de començar les gestions per repatriar-se. El procés, atesa la seva circumstància, és una mica complex i fins el juny de 1970 no li és concedit el passaport. Prepara amb il·lusió el retorn i el dia 27 d'agost del mateix any torna a trepitjar Catalunya.

Tot i que s'estableix a Barcelona, té un gran interés a tornar tot seguit a la casa de Llimiana i reparteix el temps entre un lloc i l'altre. La seva presència al poble és acollida amb afecte i per part seva aboca la màxima cordialitat en tots els llimianencs, amb els quals es retroba al cap de més de trenta anys.

Elvira i Dr. Bonifaci

Amb la seva muller, Elvira, gaudeixen tant com poden de la pau i el clima d'aquesta vila encastellada en el penyal més característic de la Conca de Tremp, envoltats de tots el cipellaires, fins que el pas irremeiable dels anys fa que s'hagués d'anar recolant més i més en la confortabilitat del pis barceloní. La primavera del 1989, amb 93 anys comptats, el seu cor, que tant havia treballat per donar vida als altres, se sent cansat i fa el darrer batec a Barcelona el dia 22 d'abril.

El seu arrelament a la terra li fa dictar una darrera voluntat: ser enterrat a Llimiana. I així es va fer. El dia de Sant Jordi els seus convilatans, conscients del que aquest gest representava l'hi van agrair massivament amb el seu comiat emocionant.

El Doctor Bonifaci - el Pepe com familiarment es complauen a anomenar-lo els llimianencs - després d'escampar la seua vàlua científica i la seva gran humanitat per tot Europa va voler tornar als orígens i ara reposa al peu del seu estimat Montsec per la glòria de Llimiana i de Catalunya.

Dr. Bonifaci. Text: Jordi Mir

Buenaventura Mullol i Baulies (1853-1935)

Buenaventura Mullol

Buenaventura va néixer a Llimiana un fred 11 de gener de 1853. Va ser el primer Superior General de la congregació del Pare Manyanet, Fills de la Sagrada Família (1864). Company i successor de Josep Manyanet i Vives. Va portar una important tasca de consolidació de l'institut i va recollir els costums i pràctiques religioses en un llibret Espíritu de los Hijos de la Sagrada Familia (1908).

Professà a l’Institut el 4-8-1870 i fou ordenat sacerdot a Vic el 28-8-1877. Fou l’home de confiança del pare Josep Manyanet, sempre fidel i col·laborador incondicional en totes les iniciatives del fundador. Fou formador (1878), director de col·legis (1882), ecònom general (1891), sotsdirector general de la Congregació (1896) i superior i mestre de novicis a Blanes (1898). A la mort del fundador fou elegit successor seu en el govern de l’Institut. Fou un protagonista forçat durant la restauració de l’orde Teatí, encomanada a l’Institut el 1909, tot just després de la Setmana Tràgica. Declarà en el procés de canonització de Sant Josep Manyanet. Morí a Blanes el 29-3-1935.

Juntament amb el pare Manyanet, van ser inspiradors amb l'arquitecte Antoni Gaudí, de les obres del temple de la Sagrada Família de Barcelona.

No podem determinar de quina casa pertanyia la seva família.

Gregori Passi i Baró

Gregori Passi

A setembre de 1924, es disposa oficialment la fundació "Magisterio de pobres de la villa de Llimiana", instituïda per Gregori Passi. La casa Passi va ser donada a l'Ajuntament per a ser la Escola. Després d'anys que va deixar de rebre alumnes, es va reformar per tal de convertir-la en l'Hostal Centre del Montsec. En la façana que dóna al carrer del Castell, hi figura la inscripció que diu: "1787 D.D. (DE DATO) JOSEPH S. GREGORI PASSI CANONICUS CAESARAUGUSTAE AUTOR PIUS AEQUE AC MAGNIFICUS UT PATRIAM ERUDIRET ET INSTRUERET DISCIPLINA". Segons el BOE 9-3-1970, la escola "Magisterio de los pobres" va ser instituida l'any 1768.